Febrer 2023

UNA EXPEDICIÓ DEL CLUB ALPÍ VIRTUAL OBRE 5 CASCADES DE GEL AL KARAKORUM ORIENTAL


El grup liderat per en Rafa Vadillo, visita la vall de Nubra situada al nord de Ladakh (Índia) on, a més, fan primeres repeticions d'algunes cascades ja escalades.


En els darrers anys, l'escalada de cascades de gel ha generat interès en alguns alpinistes i guies locals, encapçalats Rigzin Tswang com a principal promotor de l'escalada a la vall. Rigzin és guia local (www.ladakhnomadexpedition.com) que a més està realitzant un intens treball de promoció de l'escalada en gel a la zona, incentivant els joves ladakhis en aquesta especialitat de l'alpinisme. Rigzin també ha començat a equipar vies de roca, amb la intenció d'ampliar les possibilitats de promoció de la vall de Nubra tant per a l'escalada amb gel com amb roca.


Els expedicionaris acompanyat per en Rigzin, van realitzar també intents sense èxit a altres cascades, ja que les temperatures en aquesta zona són molt oscil·lants entre un dia i l'altre, provocant que de vegades les condicions del gel resultin delicades.


La vall de Nubra limita a l'oest amb Pakistan i la cadena de muntanyes del K2, amb cims de més de 7000 mts i al nord amb el Tibet ocupat per la Xina, per la qual cosa és una vall fortament militaritzada, amb nombrosos Check Point de l'exèrcit i la policia, i és necessari un permís especial per visitar-lo, fins i tot per als ciutadans de l'Índia.


Si algun dia aquesta vall s'obre amb normalitat per a l'escalada, compta amb un potencial immens sobretot per a l'escalada en roca, amb parets que van dels 500 mts als 2000 mts.


El grup format per Rafa Vadillo, David Graells, Jordi Vigatà, Javi Sánchez, Pere Montasell, David Estrada, Jesús Almarza, Guillermo Velasco, Joan Picola i Juampi Sabbione han integrat aquesta expedició.


S'han obert les següents cascades:

  • THE MASRI GYAD, WI 480m, 4+. La cascada escalada més llarga de la Índia
  • THE MASRI GYAD
  • JUNIPER TREE, 80m, VI, 5+
  • JUNIPER TREE
  • NUBRA-SPANISH CHUGYUD, WI 100m, IV, 3+.
  • NUBRA-SPANISH CHUGYUD
  • CHANGLUNG RIGHT, WI 180m, 4+
  • CHANGLUNG RIGHT
  • CHANGLUNG LEFT, WI 1250m, 3+
  • CHANGLUNG LEFT

Tots els noms han estat posats respectant el sistema local de anomenar-los amb el torrent on es troben.




Març 2021

17 Cascades en gel obertes a Lapònia


Aquest mes de març, una expedició formada per un grup d'escaladors del Club @lpí virtual coordinat pel Rafa Vadillo es va traslladar a la base de Kugsfallen a la Lapònia sueca amb motos de neus i remolcs. Es va muntar les tendes protegides del vent per un mur de blocs de neu sota una paret plena de cascades mai escalades.

Els primers dies es van obrir unes 10 cascades entre 100 i 30m d'alçada a aquesta paret de Kugsfallen. Van ser les cascades de gel més protegides de les grans cornises somitals i els pendents carregats de neu. Mentre obrien la primera de les cascades la implacable natura els va recordar la severitat del lloc on es trobaven amb la caiguda d’una allau prop d’una de les cordades. Per sort, això no va aturar als alpinistes d’acomplir la tasca per què havien viatjat fins tan inhòspit paratge.


Paret Kugsfallen

Uns dies després, al mur del Naturum es van obrir 4 noves cascades de gel d’entre 65 i 30m d’alçada i una goulotte de 90m d’alçada.

El penúltim dia, es van obrir 2 cascades més, d’uns vertiginosos 330 i 180m d’alçada, a l’allunyat mur de Nieras després de més de 3 hores d’aproximació i amb un intens torb al final del dia.


Paret Nieras

  • LAPONIA WIND, 100m, IV, 4+. 3-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • MORE FEAR THAN SHAME, 70m, IV, 3. 3-03-2021 per Pere Montasell i Xavi Fanlo
  • MARTIVINYI FALL, 100m, IV, 3+. 4-03-2021 per Rafa Vadillo i Genciana Meneses
  • DEL PUNK AL CAVIAR, 100m, IV, 3+. 4-03-2021 per Guillermo Velasco i Joan Picola
  • UNA VIDA CON CORAZÓN, 60m, IV, 3. 4-03-2021 per Juampi Sabbione i Xavi Fanlo
  • ASPAVILA, 30m, IV, 3. 4-03-2021 per Jordi Serralta i Pere Montasell
  • ANTICOVID CAVE, 90m, IV, 5+. 4-03-2021 per Jordi Vigatà i David Graells
  • TEAM RAFA, 85m, IV, 6. 4-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • RAFA EXPEDITION, 95m, IV, 4. 5-03-2021 per Jordi Vigatà i David Graells
  • AVALANCHE FREE, 65m, IV, 4+. 5-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • ETERNA JUVENTUD, 65m, III, 4+. 7-03-2021 per Rafa Vadillo, Jordi Vigatà i David Graells
  • PIMPOLLOS EN EL ÁRTICO, 40m, III, 3+. 7-03-2021 per Juampi Sabbione, Eva Benedico i Rafa Vadillo
  • CATALAN PILLAR, 45m, III, 5+. 7-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • SAMI PILLAR, 30m, III, 5. 7-03-2021 per Jordi Vigatà i David Graells
  • GOULOTTE NASTAN ALPIN, 90m, III, 4+. 10-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • MAGIC HOLLE, 330m, IV, 5+. 11-03-2021 per David Graells i Jordi Vigatà
  • MAGIC LLUC, 180m, IV, 5. 11-03-2021 per Pere Montasell i Rafa Vadillo

Algunes de les obertures realitzades




Stages de Gel (temporada 2018-2019)

Recull d'imatges dels Stages de Gel 2018-2019


Aquest passat hivern hem realitzat 3 Stages de Gel amb destinacions Turquia, Sibèria i Lapònia.

Hem tingut una gran participació i amb la satisfacció dels bons resultats ens animen a seguir organitzant-los l'hivern vinent.


Fotos d'aquests darrers Stages


Entre les activitats programades per la privamera-estiu està la pujada a la muntanya de l'Arc de Noé, Mount Ararat (5.137 m).

Si esteu interesats, contacteu-nos i us envierem el dossier del viatge.





Hivern 2018-2019

Stages de Gel pel Proper Hivern

Ja tenim a tocar un nou hivern i, per aprofitar l’estació més freda, hem preparat 3 viatges per escalar cascades de gel.

Són viatges oberts a no socis, no són cursos ni les activitats són guiades. Estan adreçats a alpinistes amb autonomía i el material adient per escalar cascades de gel, en el seu nivell.

Si esteu interesats, contacteu-nos i us envierem els dossiers de cada viatge:


12 al 20 de gener: 1è Stage de Gel a Turquia


27 de gener al 6 de febrer: 2n Stage de gel a Sibèria

(aquest viatge serà la darrera vegada que l’organitzarem)


24 de febrer al 3 de març: 3è Stage de Gel a Lapònia




Agost 2018

Ascensió al Damavand

El Damavand és el volcà més alt d'Àsia. Amb 5.670 metres d'alçada, marca el punt més alt de la cordillera de les muntanyes d'Elburz, situada al nord d'Irán extenent-se des dels límits d'Armènia fins el mar Caspi, i terminat als límits de Turkmenistán i Afganistán.

El Damavand, és també la major altura d'Orient mitjà.

Més informació sobre aquest trekking de 10 dies per pujar al cim del Damavand aquest proper mes d'agost aquí.





Pont de maig 2018

Ascensió al Toubkal

Un viatge de 5 dies al Massis de l'Atles Marroquí per ascendir al cim del Toubkal de 4.167 m. Una activitat que combina l'ascensió al punt més alt del Massís amb l'exotisme dels pobles bereber i del basar de Marrakech.

Més informació sobre aquest event aquí.




Març 2018

NOU STAGE A LAPÒNIA

Una nova expedició de socis del nostre Club per escalar les cascades de gel a la Lapònia Sueca.






Febrer 2018

NOVA EXPEDICIÓ A SIBÈRIA

A finals de gener, es va posar en marxa la nova expedició de socis del nostre Club: “Siberia, escalada en hielo en la frontera lejana”. Els dessitgem molta sort i bones escalades






Maig 2016

SOCIS DEL CLUB ALPÍ VIRTUAL ESCALEN CASCADES DE GEL A LAPÒNIA

Els passats dies de Setmana Santa 2016, tres socis del nostre Club vam aprofitar per explorar i escalar cascades de gel a la poc coneguda zona de la Lapònia Sueca.

Després de la experiència del passat gener del 2015 a Sibèria, els nostres socis Anton Fontsdevila i Rafa Vadillo fent cordada amb la Begoña García, tenien ganes de tornar a tenir una experiència de descoberta, dins la modalitat de l’alpinisme que tant els apasiona: l'escalada de cascades de gel.

A la veïna Noruega ja fa alguns anys que s’ha popularitzat la visita d’alpinistes d’arreu d’Europa per escalar cascades de gel. La zona de la Lapònia Sueca però, és una zona força desconeguda tot i el gran potencial per a l'escalada de cascades de gel. Hi ha molt poca informació i la que hi ha és força dispersa.

Pel que van poder parlar amb la gent de la zona, no tenen notícies de la visita d’alpinistes de l’Estat Espanyol per escalar cascades de gel i, de fet, hi ha zones amb moltes cascades que encara esperen la seva primera ascensió.

Els nostres socis comenten que aquest lloc, situat per sobre el Cercle Polar Àrtic, té prou atractiu com per tornar novament el proper hivern.

Aquí us deixem amb algunes fotos del seu viatge.



Gener 2015

SIBERIA ICE CLIMBING TRIP (the far frontier)

per Rafa Vadillo

Per què hem anat a escalar cascades de gel a Sibèria?

En el passat "Ral·li 12h Escalada Terradets", vam convidar a participar a una cordada d'escaladors russos. Un d'ells , l’Ivan Témerev, és un gran alpinista i un dels majors activistes de l'escalada de cascades de gel a Rússia. Possiblement, la cascada més difícil de Sibèria (possible grau 6), a la vall de Chulysman, és obra seva.

A. Fontdevila en la Cascada de Hrapovskite

Xerrant en Terradets em va comentar que a ell també li apassionava l'escalada de cascades de gel. Un parell de mesos més tard, m'enviava un missatge privat des del Facebook, amb el link d'unes fotos de cascades de gel a Sibèria. T'animes?, deia el seu missatge.

Cascada Hrapvskite (Aktash-Sibèria). Foto: R.V.

Sibèria i cascades de gel és un binomi prou excitant per a mi, com per posar-me immediatament a mirar les possibilitats de realitzar aquest viatge, encara que l'hivern no és una època bona per a llargs viatges per a mi, per raons professionals. Màxim 8 dies possibles. ¿Temps suficient per viatjar fins a Sibèria, escalar i tornar ? Segur que seria millor tenir més dies, però el projecte em compensa.

Cascada Hrapvskite (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

De tornada d'escalar amb dos bons amics (Anton Fontdevila i Xavi Pérez Gil) els comento la idea. Immediatament s'apunten. Estan jubilats i per tant no tenen problemes de dates. Ja tenim pla!!

Cascada Hrapvskite (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

Marxem un dimarts i 13 a la tarda. Llargues escales als aeroports de Zurich i Moscou (els vols amb menys escales són més cars) i arribem un dimecres 14 per les tard a la ciutat de Novosibirsk, la tercera ciutat més gran Rússia i capital oficiosa de Sibèria.

Cascada Hrapvskite (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

Després de dormir a casa d'Alex Avdienko (un altre potent alpinista rus), emprenem el viatge amb el cotxe d'Ivan fins al poble de Aktash, a les portes de les muntanyes d'Altai i a 165 kms de la frontera amb Mongòlia.

Cascada Hrapvskite (Aktash-Sibèria). Foto: A.F.

13 hores de llarg i cansat viatge. Hem arribat just quan comença una "onada de calor" a Sibèria, de manera que la previsió de temperatures serà benvolent amb nosaltres, ja que no s'espera que baixi dels -20 a la nit i entre -10 /-12 durant el dia.

Cascada Kara-Tik (Aktash-Sibèria). Foto: A.F.

Al dia següent ja estem embrancats en l'escalada de la primera cascada: Hrapovskite, dedicada a un alpinista clàssic accidentat a muntanya. Fem cordada Anton Fontdevila i jo per una banda i Xavi Pérez Gil amb Ivan Témerev per un altre.

Cascada Kara-Tik (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

La primera impressió és que el gel és molt, molt dur i esclata en grans trossos en clavar el piolet, el que fa l'escalada més cansada, en tenir que donar diversos cops de piolet en cada ancoratge. Això si, els cargols d'assegurança queden a prova de bombes. D'altra banda, la quantitat de gel i el gruix en les cascades és impressionant.

Cascada Kara-Tik (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

Un nou dia, una nova cascada. En aquesta ocasió escalem Kara-Tik, una mica més difícil que l'anterior. Anton decideix quedar-se i fer fotos des de baix.

Cascada Kara-Tik (Aktash-Sibèria). Foto: R.V.

Diumenge 18 ens anem fins a la Vall Chulysman. Fora de les carreteres principals, a Rússia bona part de les carreteres són pistes sense asfaltar i en moltes ocasions en molt males condicions, segons ens diu l’Ivan. En aquest cas, la pista en alguns trams en infernal, només apta per a tot terreny, especialment els últims quilòmetres de baixada fins a la Vall. Recórrer poc més de 100 kms, ens va costar més de 5 hores.

Xavi Pèrez Gil a la Cascada Kara-Tik (Aktash-Sibèria). Foto: I.T.

La Vall de Chulysman és un lloc especial. Una gran fondalada solitària i poc accessible. Una mena de "Shangri La" Siberià. Només una família i quatre casetes de fusta és tot els que hi ha en aquest lloc. No hi ha aigua corrent (cal anar a agafar-la al riu) i amb una cuina de llenya que fa també d'estufa per escalfar l'habitació.

Cascada Katu-Yarik (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: A.F.

En aquest lloc no hi ha pràcticament neu. El clima és tremendament sec i fred. Qualsevol presència d'aigua està congelada (rius, llacs, cascades ...), tot està congelat.

Cascada Katu-Yarik (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: A.F.

Dilluns 20 escalem una de les cascades més boniques de la Vall: Katu-Yarik, ¡¡al sol a -10º !! L’Ivan ens diu que creu que estem fent la tercera escalada d'aquesta cascada (la segona la va fer ell també), ja que a diferència de les cascades de Aktash, a Chulysman no han anat a escalar més de 5 o 6 cordades, incloent-nos a nosaltres.

Cascada Katu-Yarik (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: R.V.

L'endemà emprenem el retorn cap a Aktash, però de passada escalem una cascada a la part superior de la Vall, a la qual accedim rapelant per dalt: Baixa-Kaya, una estètica cortina, molt ampla.

Cascada Baja-Kaya (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: R.V.

Finalment el dimarts 21 emprenem la tornada des d’Aktash fins a Novosibirsk. A mig camí comença un fort torb que no cessa fins Novosibirsk, exigint una gran tensió conduint a l’Ivan. Van ser 14 hores de viatge, la meitat d'elles embolicats en el torb.

Rafa y Ivan a la Cascada Baja-Kaya (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: A.F.

A partir d'aquí, el temps i les temperatures tornen a la normalitat siberiana. Només 2 dies després del nostre retorn, la temperatura va baixar fins als -35º. Hem tingut la sort del nostre costat durant aquest viatge.

Pel que sembla, hem estat els primers alpinistes "no russos" a escalar cascades de gel a Sibèria.

Cascada Baja-Kaya (Vall de Chulysman-Sibèria). Foto: R.V.

A continuació detallo les cascades que escalem. Les dificultats les he posat (no hi ha informació de graduacions d'aquestes cascades), segons els graus en zones de Alps. Segons la graduació que habitualment tenen les cascades en zones en Pirineus, aquests graus serien "durs" i en les nostres zones tindrien mig grau més.

  • Aktash-Sibèria-República Altai Mountains-Rússia. Cascada HRAPOVSKITE: 300 m. II+/4 per Rafa Vadillo amb Anton Fontdevila i Xavi Pérez Gil amb Ivan Témerev el dia 16.01.2015
  • Aktash-Sibèria República Altai Mountains-Rússia. Cascada KARA-TIK: 160 m. II+/4+ per Ivan Témerev, Rafa Vadillo i Xavi Pérez Gil el dia 17.01.2015
  • Chulysman Valley-Sibèria República Altai Mountains-Rússia. Cascada katu-YARIK; 150 m. III/5 per Ivan Témerev, Rafa Vadillo i Xavi Pérez Gil el dia 19.01.2015. Tercera ascensió absoluta a aquesta cascada.
  • Chulysman Valley-Sibèria República Altai Mountains-Rússia. Cascada BAIXA-Kaya: 120 m. III+/5 per Ivan Témerev i Rafa Vadillo el dia 20.01.2015
  • Hem gravat imatges d'aquest viatge, de les que esperem surti un bonic reportatge.


    Aquesta activitat ha estat notícia a la TV de Sibèria

    Així com també als principals mitjans de muntanya de l'Estat:

  • Desnivel
  • Barrabes
  • El Diario: Campobase


  • Maig 2014

    PILAR SUD de la BARRE DES ECRINS

    Si esteu començant a planificar les vacances d’estiu, aquí teniu el vídeo d’alguns dels nostres socis sobre la seva escalada al PILAR SUD de la BARRE DES ECRINS (4.101 m). 1.300 m d’escalada fins a V+, que arriben al cim més alt del massis dels Ecrins

    Autor: The Ecrins a Youtube.



    Gener 2014

    SALT D'ALINS

    Una cascada per dies dinversió tèrmica

    La inversió tèrmica és un fenomen meteorològic que resulta nefast per la escalada de cascades de gel, però hi ha un racó que per les seves particulars característiques i quan es dona aquesta situació, permet mantenir el gel en bones condicions.

    Es tracta del Salt d’Alins, una cascada d’uns 30 m,amb dues branques ben diferenciades. Per la dreta consisteix en 2 ressalts, separat per un bon replà cap el mig i amb una dificultat de II, 3+/4-, però amb l’assegurament còmode gràcies a uns parabolts situats just per la seva dreta. Per l’esquerra el ressalt de gel és molt més dret i mantingut (II, 4+/5). La reunió està situada en un gran arbre just a sobre i entre les dues branques.

    ACCÉS: Des del Pont de Suert, prendre la carretera que porta fins a Castejón de Sos i prenent després el desviament cap a Bonansa, just després de passar un pont sobre el riu Isàvena, trobem a l’esquerra un gran replà per aparcar. Des d’aquí la cascada és ben visible i només caldrà creuar els Prats directament cap a la cascada a la que arribarem en uns 15-20 minuts.

    DESCENS: Ràpel d’uns 30 m, des d’un gran arbre.

    MATERIAL: 5-6 cargols de gel per la branca esquerra i 3 per la branca dreta més unes 5 cintes exprés pels parabolts d’aquesta branca.

    NOTES: Just entre les dues branques hi ha una dura via de Dry Tooling equipada amb parabolts.

    FOTOS:

    Cascada d'Alins poc formada

    Primer ressalt de la branca dreta

    Columna del segon ressalt de la branca dreta

    Duro Dry Tooling pel centre del mur



    Novembre 2013

    GABRIEL REINA, retorn a l'escalada

    1. RALLY TERRADETS 2012

    Un día de marzo 2012 recibí una llamada de un tal "Rafa Vadillo" al que no conocía de nada. A través de un conocido común había conseguido mi teléfono y llevaba 10 meses intentando localizarme. Me explicó lo del Rally de Terradets y que cada año hacían un homenaje a los aperturistas de una vía en la Pared de les Bagasses.

    En 2012, se celebraba la 3ª edición del Rally y, por tanto, tocaba a la Reina-Puig, abierta en 1973 (la tercera después de la Anglada-Guillamón y la CADE). Intenté, localizar a Ferrán Puig, el compañero de cordada en la apertura, pero no lo conseguí. Incluso a fecha de hoy no sé nada de él, después de 40 años. En esos momentos, la escalada para mí era un recuerdo, muy entrañable porque en su día significó mucho, pero también muy lejano y sobre todo algo inalcanzable.

    Gabriel Reina con 15 años - Techo Monasterio -(1971)

    Gabriel Reina con 16 años en la cima del Cavall tras hacer la Anglada Guillamon(1.972)

    El día del Rally, sábado 13 de mayo, me fui a Terradets, acompañado de mi mujer y sus hijos (el niño de 15 y la niña de 18 años). La pared lucía impresionante, llena de "hormiguitas" de colores que se movían lentamente hacia arriba y, por supuesto, yo empecé a contarle a mi familia las batallitas de mi juventud, cuando con sólo 17 años abrí una vía de casi 500 m. de recorrido y que a lo largo de los años se había convertido en una de las clásicas.

    Gabriel Reina empezando el 7o largo de la Reina Bellmunt de Diablos (1.973)

    Gabriel Reina con J. Gris en la cima de Diablos (1.973)

    Me sentía orgulloso, pero de algo que sólo era pasado y que previsiblemente así seguiría siendo... pasado.

    Las cordadas empezaron a llegar al punto de control en la base y me fui sorprendiendo por la edad de algunos de los participantes. Rondaban los 60!!!!! Pensé para mí, pues son mayores que yo que acabo de cumplir los 56. Pero entre mis distintas sensaciones destacaba la envidia. Una envidia sana por las emociones que sienten los escaladores cuando triunfan en la pared y que llenan de una satisfacción indescriptible. La vida se vive a tope. Como me gustaría poder volver a sentirlo otra vez!! ¿por qué diablos dejé de escalar?

    Gabriel Reina en los Alpes (1.975)

    Gabriel Reina en la Canavalada del Mallo Pisón-Riglos (1.976)

    Luego tras la cena, en el restaurante se hizo la entrega de premios a las cordadas ganadoras, los discursos de los organizadores etc, y al final, Rafa me hizo una señal para que saliera a decir unas palabras.

    Tenía delante mío más de 100 personas, la mayoría escaladores. Los nervios me traicionaron y las palabras no salieron como yo quería pero hubo una ovación general con gritos de "vaya viote!", "vaya viote". Fueron mis momentos de gloria. Creo que en pocos momentos de mi vida me había emocionado tanto.

    Gabriel Reina en la Canavalada del Mallo Pisón-Riglos (1.976)

    Gabriel Reina abriendo la vía Reina-Rodri del Cap de Gos en Rocas de Benet (1.976)

    A la mañana siguiente, se preparó la entrevista en una carpa en el campo base. Delante mío estaba la cámara de TV3 y alguna otra de TV locales. Mi mujer, los niños, mis amigos, Miguel y Jesús que habían venido expresamente desde Barcelona y grupo de participantes del rally (aunque la mayoría ya se habían ido). A mi lado, el veterano Paco Guillamón y Rafa Vadillo haciendo las preguntas.

    Estuve hablando durante casi una hora, dando detalles de cómo abrimos la vía, de cómo en el verano de 1.973 descubrimos una ruta lógica siguiento unos diedros a la deracha de la CADE.

    Gabriel Reina en el homenaje por la vía Reina-Puig junto a Rafa Vadillo

    Gabriel Reina en el homenaje por la vía Reina-Puig

    De cómo la noche antes del último ataque me enfadé con Ferrán. Él se fue al bar y yo a dormir a la feixa. Nunca antes había escalado en solitario pero abrí los dos largos que quedaban por encima del flanqueo del techo y salí por arriba.

    Justo en el momento en que estaba expresando mi pesar por haber dejado la escalada y la envidia que sentía al ver las cordadas que bajaban de la pared etc, Rafa, muy serio, me dice...

    "Gabriel... te voy a hacer una proposición... si te preparas, nosotros te ayudaremos para que dentro de un tiempo puedas cumplir tu sueño de volver a repetir la Reina-Puig de Terradets. Te lanzo el guante ¿lo recoges?"

    Se hizo un silencio mortal y alcé la mirada al paredón que tenía delante y que en ese instante parecía tener más de 1.000 m. Casi sin pensarlo, dije que cogía el guante.




    2. PREPARACIÓN PARA CUMPLIR EL RETO

    El día siguiente, me puse a dieta y ya me fui al parque a correr. Algo así como en la película Rocky pero sin música. Lo de correr no funcionaba, así que pocos días después me apunté en un gimnasio. Pagué tres meses por adelantado pero sólo fui tres semanas. Siempre he odiado los gimnasios. Lo de la dieta tampoco funcionó muy bien aunque algo de peso perdí.

    Gabriel Reina en Ag. Sol Ponent-1ª vía clásica tras la vuelta a la escalada (10-06-12)

    Gabriel Reina en la A. Brucs de la Sabina Inf.(había pasos de V+) (10-06-12)

    El primer sábado de junio ya probé escalar, a ver qué pasaba. Fui con dos chavales jóvenes a unas vías de escalada deportiva en La Facu. Probé en una de IV y bien. Otra de IV+ bien también pero en la de V me caí. Entonces me dí cuenta que los años no habían pasado en balde y el desafío de Terradets iba a ser más duro de lo que pensaba.

    Lo que más me sorprendió es ver cómo había evolucionado la escalada libre y los niveles de dificultad que hasta el más patoso ahora puede alcanzar.

    Gabriel Reina en vía Joan Marc del Gorro-1ª via de primero (no pasa de III+ pero no esta mal después de sólo un mes de escalada) (30-06-12)

    Gabriel Reina en la Boy Roca del Elefant (tras comprobar que el artifo cansa mucho más que antes) (28-07-12)

    También el nuevo material, la clara diferenciación entre la escalada clásica y la deportiva y las competiciones en este deporte. Todo eso no existía antes. Nada que ver con el mítico VI+ de entonces con los que unos pocos machotes se atrevían.

    Otra frustración fue comprobar con qué facilidad me cansaba ahora al escalar. Incluso en tramos largos de III tenía que ir parando para recuperar el aliento.

    Gabriel Reina y Miguel Olivares en la Badalona del Gorro (22-09-12)

    Antonio G. Picazo, Miguel Olivares, Jose Subí, Gabriel Reina y Miguel Murillo (22-09-12)

    28 años sin practicar ningún deporte, siendo aficionado a la buena mesa y a las pelis en el sofá, habían dejado su huella, en mi cuerpo serrano. Intenté contactar con los colegas de los viejos tiempos de escalada. A muchos no los pude localizar, a otros sí.

    Tengo que agradecer particularmente a viejas glorias como Antonio G. Picazo, Fernando Alvarez y a otros escaladores como Jose Subí, Miguel Murillo por llevarme a escalar durante todos los meses de preparación, en los que fui haciendo, entre otras, vías como: la Boy-Roca del Elefant, vías del Adrià, del Carles y Badalona del Gorro Frigi, la Ramon Noya de la Boleta del Portell Estret.

    Gabriel Reina en la GEDE del Gorro (está muy tumbado, pero a que no lo parece?) (23-03-13)

    Gabriel Reina con los amigos rusos (como subían los tíos!!) (24-03-13)

    También a Guillem Arias por haber abierto vías infestadas con parabolts amarillos que me han permitido poder volver a subir de primero y a mis amigos Miguel Olivares y Jesús Sanchez por atreverse a escalar conmigo cuando yo me la jugaba haciendo de cabeza de cordada sin estar muy seguro de si me iba a caer o no. Sobre todo en las primeras ascensiones.

    Gabriel Reina haciendo un 6a-vía deportiva (a punto de caerse) (02-03-13)

    Gabriel Reina con el resto de veteranos presentes en el Rally Terradets 2013

    Y por supuesto a Rafa Vadillo por seguir dándome ánimos a pesar de que le hicera rapelar desde la primera reunión de la vía Diagonal-Pasatiempo del Pic del Martell por no ser yo capaz de superar los primeros metros en libre que desplomaban un poco. Ese día decidí aplazar el desafío para el año siguiente y hacerlo coincidir con el rally Terradets 2013.

    Gabriel Reina y Rafa Vadillo en Castelldefels


    3. RALLY TERRADETS 2013

    Llegó el gran día y fuimos para Terradets. Me acompañaba mi mujer Marga y su hija Laura. Creía que iba a disponer de un año completo (de mayo a mayo) pero resulta que al final adelantaron un mes y medio la edición del rally Terradets 2013 que sería el sábado, 06-04-13.

    Veteranos en el Rally Terradets 2013 (06-04-13)

    En el campo base hacía un viento que dejaba temblando de frio a los organizadores. Entre las cordadas participantes estaba la de los rusos Alexandr y Tatiana con los que había tenido el placer de escalar en el Gorro Frigi unos días antes. Los ví pasar por el punto de control y nos dimos abrazos, besos y mutuos ánimos. Suerte que Marga sabe que Tatiana no es mi tipo porque estaba delante y me sentí un poco violento.

    Fernando Alvarez y G.R. preparóndose para la Reina-Puig (07-04-13)

    Había más ambiente de veteranos que el año anterior. Los homenajeados Gali y Molero, J. M. Anglada, Xavi Perez Gil, Toni Bresco, Angel Vedo, su mujer Rosa, Paco Gullamón y yo, entre ellos. Charlando y contando batallitas sin parar con unos y otros y luego al final yo acabé diciendo: "pues mañana me toca subir a mí y estoy acojonado" y era verdad! Me quedaba absorto contemplando la pared. Para mí era como la norte del Eiger!

    Haciendo el 2º largo en la Reina-Puig (07-04-13)

    Intentaba identificar los puntos clave de cada uno de los largos. Los pasos atléticos en el diedro de la 5ª y la 6ª tirada donde estaba la máxima dificultad en libre (V+). Cuando yo la abrí era artificial. El techo del 7º largo, al que tenía un respeto especial porque unos meses atrás me había quedado atascado en el desplome de la vía Iglesias del LLoro. Fernando me tuvo que descolgar hasta la reunión. El flanqueo del gran techo rojo. La reseña ya me la sabía de memoria.

    Jesús Sanchez y Miguel Olivares contemplando la pared (07-04-13)

    En la cena, en el restaurante, se repartieron los premios y se hizo el homenaje a Galí y Molero por la 1ª vía de Roca Regina. Esta vez, aunque yo ya no era el protagonista me sentía como tal porque al día siguiente iba a tener mi propio rally Terradets 2013.

    Por la noche en el hotel, no pude pegar ojo. Estaba realmente nervioso y un poco asustado. Cuando se hizo de día ya estaba, como un buho, pegado a la ventana para ver el tiempo. Amaneció despejado pero... los techos de los coches estaban blancos de escarcha. Estábamos bajo cero!!

    Gabriel Reina en la 2ª R (07-04-13)

    A las 9h, tal como habíamos quedado, llegaron Miguel y Jesús desde Barcelona. Llevaban en el coche a la estrella del acontecimiento. Fernando Alvarez iba a tirar(me) de primero durante toda la vía. Gran escalador, persona excepcional, con grandes cualidades humanas, mucha paciencia y bombero de profesión. El compañero de cordada ideal.

    Los preparativos nos los tomamos con calma. Teníamos que esperar que diera el sol en la base de la pared porque la roca estaba helada. A las 10h25, justo después de que pasara el tren por el túnel, Fernando empezó a subir el primer largo. Rafa Vadillo hacía bromas y parodiaba la retransmisión en directo de un gran acontecimiento. Me hacía mucha gracia pero era incapaz de reir. Los nervios se habían apoderado de mí.

    El 3er largo (07-04-13)

    Las primeras 4 tiradas las subí sin problemas. Le estaba pillando el tranquillo y disfrutaba de la escalada. El tiempo era bueno, daba el solete y no corría viento. Marga y Laura ya estaban en el campo base y me pude comunicar con ellas por los walky talky. Había un montón de gente allí. Todos pendientes de mí. Hasta al propio J.M. Anglada. El héroe de mi juventud!

    En el 5º largo la cosa se complicó. Fernando se pasó la reunión y se le acabaron los 60 m. de cuerda. Tuve que subir unos pocos metros al ensamble, sin saber exactamente lo que estaba pasando porque no nos oíamos.

    Gabriel Reina en el 3er largo (07-04-13)

    En ese largo, que en realidad eran dos (el 5º y el 6º juntos), ya empecé a sufrir. Algunos pasos son muy atléticos y me cansé más de lo que esperaba.

    Al llegar a la 6ª R (la falsa feixa) me quedé mirando el techo de la siguiente tirada y el cable de la pasarela para escaparse. Fernando rápidamente me dijó: "ni se te ocurra pensar en ello!". Reconozco que por un momento estuve tentado pero no quería defraudar a mi público, ni por supuesto a mí mismo.

    En la falsa feixa (tras vencer la tentación de escaparse) (07-04-13)

    El techo del 7º largo y la salida en libre hacia la izquierda, sin duda fue para mí lo más difícil de la vía. Me estuve un buen rato, descansaba en cada paso y en la salida en libre, Fernando me tuvo que aguantar con la cuerda super tensa. Los brazos me fallaban. El desplome de la siguiente tirada también fue duro. Luego hasta la feixa un paseo.

    Uno de los dos únicos pitones originales que quedan en la vía (07-04-13)

    Por allí ví uno de los anclajes originales que puse en su día. Actualmente solo quedan dos pitones. Todo lo demás (pitones y buriles) ha desaparecido. Me hizo mucha gracia ver el trozo de hierro con el alambre oxidado a modo de anilla. Entonces nos los fabricábamos así porque no teníamos medios económicos.

    Gabriel Reina superando como pudo el techo de la 7ª tirada (07-04-13)

    Cuando alcanzamos la feixa tenía la moral muy alta porque lo gordo ya está hecho e íbamos bien de tiempo para salir por arriba. Sólo me asustaba un poco el flanqueo del techo rojo. No lo recordaba muy difícil pero en caso de caída el péndulo podía ser mortal.

    Fernando acercándose al majestuoso techo rojo (07-04-13)

    Esta vez, ni por un momento se me ocurrió escapar. Me llevé una pequeña decepción porque Miguel y Jesús se habían comprometido a subir andando hasta allí y llevarnos unos refrescos. Pensaba que se habían rajado y se habían quedado en el bar pero luego me enteré que se habían perdido en la aproximación.

    Gabriel Reina debajo del majestuoso techo rojo (07-04-13)

    Unos pocos minutos de descanso para comer unas barritas y a seguir. Las siguientes tiradas fueron de disfrute. Sobre todo la del techo. Realmente es bonita y majestuosa.

    Gabriel Reina finalizando el flanqueo del techo (07-04-13)

    Recordé como un domingo de diciembre de 1.973, llegué hasta el último pitón que habíamos puesto en el ataque anterior. Justo tras superar el pequeño desplome al final del flanqueo del techo que conduce a una amplia repisa.

    Gabriel Reina tras superar el flanqueo del techo (07-04-13)

    Tengo escenas grabadas en mi memoria de haber visto, en esa zona un poco más a la derecha, unos preciosos cristales de cuarzo blanco. Esta vez, 40 años después, ya no estaban, o por lo menos yo no los supe ver. A partir de ahí tengo lagunas de cómo equipé el siguiente largo, pero sí que recuerdo escenas llegando arriba y rapelando para recuperar el material.

    Gabriel Reina llegando a la última reunión (07-04-13)

    El penúltimo largo también desploma y tiene un paso atlético al final y luego la última tirada. Sin duda, la que más disfruté. Esos canalones horizontales para agarrarse en una roca caliza de primera.

    Gabriel Reina en el último largo (15-¦) (07-04-13)

    A medida que me acercaba a la cima me iba emocionando. Al llegar, me saltaron las lágrimas y le dí un fuerte abrazo a Fernando. Poco antes oí las bocinas de varios coches y a Rafa Vadillo dando unos gritos de felicitación. "Vaya pulmones que tiene el tío!" pensé para poder oirse desde aquí.

    Gabriel Reina emocionado a punto de alcanzar la cima (07-04-13)

    Eran las 19h25. Habíamos tardado 9 horas. Un horario por encima de lo normal, pero para mí ya estaba bien. Me preguntaba como podía haber escaladores capaces de hacer tres vías de 500 m. en esa pared en menos de doce horas (aproximaciones incluídas).

    Juventud, divino tesoro!

    De alguna manera, creo que la vuelta a la escalada también ha sido mi vuelta a la juventud.